Les nenes llegeixen. Porten ulleres i tenen pigues.

Jo llegia, de vegades amagada amb una llanterna sota els llençols.

I no només llegia. Mirava pelis i m'imaginava ser Indiana, no la noia que es maquilla LOVE a les seves parpelles, sinó Indiana, la de veritat. També jugava a futbol i somiava ser pilot, capità garfi, un científic boig i en els meus somnis volava. I mentre tot això passava anava al museu a veure quadres de colors. I seguia al peu de la nota els concerts que el meu avi escoltava.

Creixia i continuava llegint. Em vaig agafar a una càmera de fotos amb què vaig entrar a Belles Arts. I entre taller i taller vaig descobrir el linogravat. Em vaig comprar un planxa de blue carving i una gúbia i me'n vaig anar a París. Vaig viure tres anys devorant llibres, sales de museus i chouquettes. Acompanyada d'una capseta que s'omplia de segells a poc a poc. Segells de totes les mesures i amb mil formes.

Avui aquesta capseta s'ha tornat un cofre ple de remolins d'idees, de gats enfilant-se als arbres, de tempestes a la vora d'un far. De frases que brillen com l'or, tretes de boques de dones. De núvols que es tornen traços. De notes invisibles de poesia. De mans plenes de tinta. I de segells, segells i més segells.

...